La normativa d’IA ja és aquí: què significa per al món editorial i la creació literària

Avui, 2 d’agost de 2026, entra en aplicació l’Article 50 del Reglament europeu d’Intel·ligència Artificial — i, a diferència d’altres dates d’aquesta llei, que s’han anat ajornant pel camí, aquesta arriba amb potestat sancionadora real des del primer dia: l’Agència Espanyola de Supervisió d’Intel·ligència Artificial ja pot actuar.

Què exigeix, sense embuts

La norma obliga a etiquetar dos tipus de contingut, ni un més: els deepfakes — imatge, àudio o vídeo manipulat que aparenti representar alguna cosa real — i el text generat per IA sobre assumptes d’interès públic que no hagi passat per revisió humana ni compti amb responsabilitat editorial clara.

Per què cada ofici la viurà de manera diferent

Això cal dir-ho amb claredat: no existeix una única manera de «complir» amb aquesta llei, perquè no afecta igual tots els sectors. Un mitjà de comunicació que publica notícies generades amb IA no s’enfronta al mateix risc que un laboratori farmacèutic documentant assajos, ni que una agència de màrqueting generant textos publicitaris. Cada disciplina té el seu propi punt de fricció amb la norma, i convé desconfiar de qualsevol guia genèrica que prometi una resposta única per a tothom.

Aquest article es queda en el terreny que coneixem de veritat: el món editorial i la creació literària.

Què significa, en concret, per a qui escriu i publica

Per a autors, editorials, revistes culturals i institucions que publiquen contingut, el punt central de la norma és l’excepció: el text generat amb suport d’IA que passa per una revisió humana real, amb una persona que assumeix la responsabilitat editorial sobre allò publicat, queda fora de l’obligació d’etiquetatge. No és un buit legal — és, literalment, el reconeixement que el criteri editorial continua sent el que distingeix un text publicable d’un que no ho és (hi ha una regla — etiquetar — i hi ha una sortida d’aquesta regla: revisió humana més responsabilitat editorial).

Això té conseqüències pràctiques concretes per al sector:

• Per a autors que fan servir IA en el seu procés d’escriptura — com a suport a la investigació, per superar un bloqueig, o per explorar l’estructura — el que importa legalment no és si van fer servir l’eina, sinó si el resultat final va passar pel seu propi criteri abans de publicar-se.
• Per a editorials i revistes que reben contingut de col·laboradors externs, aquesta és una bona raó per preguntar, amb naturalitat, com es va generar un text — no per desconfiança, sinó perquè la resposta determina si necessita una etiqueta.
• Per a qui ofereix serveis editorials —edició, correcció, curadoria— aquest moment reafirma el valor d’un ofici que durant anys es va donar per descomptat: la revisió humana no és un pas opcional en l’era de la IA, és, cada vegada més, la línia que separa allò publicable d’allò que no ho és.

Què encara no està resolt

Les guies interpretatives de la Comissió Europea que acompanyen aquesta norma s’estan publicant en temps real, sense anys de doctrina al darrere. Tampoc no està clar encara quin nivell de documentació serà suficient, amb el temps, per demostrar davant d’una eventual inspecció que hi va haver revisió humana real — ni com d’exigent serà la supervisió espanyola a la pràctica. I hi ha una reforma en marxa, l’anomenat Digital Omnibus, que ja ha ajornat altres parts d’aquest mateix reglament una vegada. Res d’això és definitiu encara.

La pregunta que de veritat importa

Per a qualsevol organització, editorial o autor que faci servir IA en el seu procés, la pregunta que deixa aquesta data sobre la taula no és «he de deixar d’utilitzar IA?» — és puc demostrar que algú, amb nom i cognom, va revisar i va assumir la responsabilitat d’això? Si la resposta és sí, ja es compleix. Si no està clar, és exactament el tipus de diagnòstic que convé resoldre ara, amb calma, abans que calgui resoldre’l sota pressió.